Articles Especialitzats

Articles Especialitzatshttp://apinas.org/index.phpArticles EspecialitzatsFem-nos un respir? http://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/Fem-nos-un-respir POLIFONIES Gener 2012 Fem-nos un respir? Començo a escriure fent un sospir. Sospirar, una resposta del cos davant una situació que ens satura, ens supera, o ens posa en tensió. I per alliberar-nos-en, omplim profundament  d´aire els pulmons, inspirem, i després espirem, deixem que l´aire surti, com si amb l´aire s´escapés també aquella inquietud… Aquest acte constant, repetit fins a la fi de manera automàtica i involuntària, que és respirar, es veu “afectat” per la forma en què ens relacionem amb l´entorn, amb els altres, amb nosaltres mateixos. Molt sovint fem col•loquialment ús d’allò que representa aquesta activitat tan poc conscient, per expressar com ens sentim, com estem emocionalment. Quan ens sentim “ofegats” de feina, diem que no tenim temps “ni per respirar”. Superada una situació que comportava neguit i ens aclaparava, diem “ara ja puc respirar tranquil”. O bé dir “em prenc un respir”, sinònim de fer una pausa, un canvi d´activitat que permet descansar. Dir “respirar a fons” és referit a preparar energia pel que vindrà. Igualment, en relació a un entorn o un espai podem dir “aquí es respira alegria o benestar”. També els objectes a vegades ens demanen respirar, per exemple “aquest quadre hi va bé aquí, té espai per respirar”… La funció respiratòria permet obtenir oxigen de l´aire inspirat i expulsar els gasos de rebuig al espirar. Amb l´oxigen inhalat, els pulmons purifiquen la sang i així les cèl.lules del cos reben l´energia que necessiten. Aquest procés de gran complexitat, té com a principals protagonistes els pulmons, protegits per la caixa toràcica, i els músculs respiratoris. Destaquem el diafragma, potent múscul que amb la seva activitat permet els canvis de pressió necessaris perquè l´aire entri i surti dels bronquis i bronquiols que constitueixen els pulmons. La manera en que respirem incideix en tot el nostre organisme. Una bona oxigenació de l´aire inspirat permet una bona nutrició cel.lular. Amb el moviment del diafragma es produeix un “massatge” a òrgans de l´abdòmen, afavorint, per exemple, la digestió o l´activitat del fetge. També permet fer estiraments dels músculs de la columna vertebral. Són evidents els efectes nocius de la contaminació ambiental, pel que fa a la respiració, aportant al nostre cos menys oxigen i en canvi més productes tòxics, que el nostre cos té feina a desfer-se´n. Igualment les situacions d´estrès, de malestar emocional, com ja hem suggerit, poden repercutir en com respirem, baixar les nostres defenses, i fins provocar-nos problemes de salut. Els nens, com bé sabem, és freqüent que passin per malalties respiratòries, en especial els primers anys de vida. D´una banda, semblen més vulnerables perquè estan en una etapa de creixement i desenvolupament molt dinàmics i en que els sistemes immunològic i respiratori estan madurant encara. De l’altra, els infants tenen una gran plasticitat i capacitat per desplegar recursos que els permeten adaptar-se a canvis i superar situacions complexes, o refer-se de malalties amb força rapidesa. Cal, però, que els adults els brindem el marc i suports adequats perquè puguin desenvolupar-se de la manera més saludable possible. I pel què fa a la respiració, afavorir espais d´oci actiu, situacions lúdiques que impliquin exercici físic, espais distesos i si pot ser, en entorns saludables en la naturalesa, aportarem beneficis que juguen a favor de la salut respiratòria dels nens.                                                                                             Miriam Sala Grau                                                                               Fisioterapeuta pediàtrica                                                                               CDIAP/SAP Apinas                                                                               miriam.sala@apinas.cat                                                                                                                                                                 Alletament “a demanda?”. Algunes reflexionshttp://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/Alletament-a-demanda-.-Algunes-reflexions POLIFONIES Octubre 2011 En els primers anys de vida l´infant (etimologia “que no parla”) és parlat pels altres. Neix immadur, en procés de construcció i li és indispensable un Altre que se´n faci càrrec d´acompanyar-lo satisfent les seves necessitats vitals –físiques i mentals-. Una d´elles és seguir uns ritmes de son i alimentació que l´ajudin a ordenar i regular el caos de les seves percepcions internes i externes. Aquests ritmes i rituals només els podrà seguir si l´adult li fa de guia. Però les expressions del nadó no són explícites ja que cada mare davant una mateixa queixa pot interpretar-la de forma diversa (“té gana”, “vol braços”, “té son”, “vol estar tranquil”,…). Per tant, no hi ha demanda clara i universal i per existir cal que la tradueixi i signifiqui un cuidador (mare, pare,…). Cal posar-se en el lloc del nadó i anar inventant no només les respostes sinó també les preguntes, pautant les satisfaccions amb presències i absències. No hi ha una manera objectiva de donar sentit a les senyals que l´infant dóna. I les angoixes i inseguretat que genera aquesta feina d´interpretar subjectivament formen part de la responsabilitat parental. No hi ha un llibre d´instruccions del que cal fer. No hi han receptes que s´ajustin a tothom .No hi ha una manera perfecta d´actuar perquè els protagonistes són humans. Però, hi ha un llibre en blanc on escriure cada mare, cada pare, un relat únic, ple de desitjos; un relat possible amb el suport de família, amics, professionals,…; un relat on alguns ideals –per exemple donar el pit- poden ser massa estrets, doncs la realitat ens diu que hi han mares que no poden però si poder fer el més important que és alimentar-lo amb afecte de la manera que sigui; un relat on cal parlar en nom del nadó, doncs ell no pot formular les demandes. Posar del costat del nen la demanda i traduir-la amb una sola paraula –alletament- no ajuda prou al nen a pautar –amb la flexibilitat i les excepcions que es considerin–, anticipar les satisfaccions i per tant  a imaginar-les , esdeveniment fonamental per a la constitució de la personalitat. Vull assenyalar un risc de malestar important que observem en el moment d´entrar a una llar d´infants, els infants que estan molt enganxats al pit (per alimentar-se, consolar-se, adormir-se,…): els cal una preparació per a separar cada cosa –aliment, consol,..-i trobar elements que substitueixin el pit. Això els permet una adaptació amb menys dificultats. En definitiva, la llet materna té uns beneficis inqüestionables però a vegades no pot ser i la culpa que genera fa molta nosa en l´assumpte més important que sí que pot ser : alimentar amb amor al fill com sigui possible. I és el cuidador el que ha de regular el procés de criança teixint complicitats amb el nadó. És la subjectivitat parental una font d´inseguretats però alhora és l´ingredient fonamental perquè una criatura esdevingui un subjecte. Marga Gibert Psicòloga Clínica i Coordinadora CDIAP APINAS marga.gibert@apinas.cat Pas de vianant, consultes i responsabilitathttp://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/Pas-de-vianant-consultes-i-responsabilitat Pas de vianant, consultes i responsabilitat S’obre el teló: un dia qualsevol, hora d’entrada a l’escola. És habitual trobar cotxes en doble fila, cotxes sobre pas de vianants i fins i tot algun pare en moto que passa per sobre la vorera per deixar el fill just a l’entrada de l’escola o alguna mare que increpa a un policia local perquè intenta posar-li una multa. Es tanca el teló. S’obre el teló: una consulta al psicòleg, “és que no em fa cas”, “fa moltes rebequeries”, “no vol compartir les joguines...”. Es tanca el teló. S’obre el teló: un debat social sobre, qui educa?, qui transmet els valors?, on estan els límits?, bulling escolar?... . I el teló no es tanca, cadascú que posi els seus interrogants a l’escenari. En una ciutat com Igualada, on els desplaçaments són relativament curts, una ciutat que ha millorat els recorreguts per vianants, se’ns fa tan necessari l’ús del vehicle per portar els infants a l’escola? Una cosa tan senzilla com crear rutes segures pels escolars, com ja es fan a d’altres ciutats i també organitzar-se les famílies en la utilització del cotxe, eliminaria una part de l’estrès amb el qual es comença un matí qualsevol. Respectar el pas de vianants, les voreres i l’autoritat per part dels adults, és donar exemple, és saber marcar els límits, en poques paraules: és educar en la responsabilitat. L’educació és un valor social, i les famílies són les generadores d’aquest valor. Com volem infants responsables si com a pares, n’hi ha que ja no donen exemple, en tasques tan petites i quotidianes?. Si anem sumant tots aquests petits fets quotidians o no es contempla la norma, el límit, el compartir, el respecte.. al final cal anar a fer una consulta, perquè els infants estan perduts. El temps que dediquem als infants ha de ser de qualitat, i aquells 10 minuts del matí són importants. Només cal aturar-se 30 segons i escoltar el batec del cor per saber quan d’accelerat va en aquell moment. Ana Uroz Treballadora social del CDIAP/SAP APINAS ana.uroz@apinas.cat No, No i No!http://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/No-No-i-No No, No i No! “No vull, no puc, això no, tu no, no en vull més, no, no i no...” Aquest i molts altres són els “nos” amb els que freqüentment ens responen els nens davant les demandes dels adults. Sovint són produïts amb insistència i, fins i tot, acompanyats de rebequeries, plors i crits que incomoden als pares i d’altres adults. Però cal aturar-nos i pensar què ens està dient cada nen amb cada “no” que produeix i sobretot la importància d’aquest “no” per al nen mateix. El sorgiment del “no” en els nens és un pas més en la seva evolució, tant important com la primera cullerada de farinetes o el primer pas. És una etapa del seu desenvolupament i, per tant, és molt important que aparegui. Sol fer-ho entre el primer o segon any del nen/a i, de fet, és força fàcil d’entendre ja que és una de les paraules que més se’ls diu. Cal entendre aquests “nos” com a intents de separar-se dels altres demandants, d’actuar diferent, en definitiva, de ser diferent introduint un tall que va a favor de la seva pròpia subjectivitat i independència dels adults. Forma part del camí cap a la formació del propi subjecte, d’un ‘jo’ diferent al ‘tu’, de la seva manera de ser i d’actuar; i alhora d’entendre el món que els envolta. Per tant, novament cal aturar-nos i pensar que és tant important aquest “no” del nen, com la resposta que se li dóna. Un cop assimilat el “no” podran obrir les portes al “si”, a la possibilitat d’escollir, d’afirmar-se i d’acceptar als altres i les seves demandes. Neus Sebastian Psicòloga del CDIAP /SAP APINAS. neus.sebastina@apinas.cat Els contes com a eina terapèuticahttp://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/Els-contes-com-a-eina-terapeutica Els contes com a eina terapèutica Sempre he cregut que els contes tenen una funció educativa i, a més, poden tenir una funció més terapèutica. El conte com a eina  terapèutica pot contribuir a respondre preguntes i a trobar respostes; a apaivagar neguits, dubtes i malestars; a superar situacions de dolor, de desànim, tristesa i també poden a contribuir a  reflexionar d’una manera única sobre aspectes de nosaltres mateixos. La màgia del conte permet descobrir al nen l’existència dels conflictes, de les dificultats, de les inquietuds, dels desitjos i de les necessitats i entendre que malgrat tot, es pot arribar a una possible resolució i a un possible final. En definitiva, el conte li permet descobrir part de la complexitat del món i de la vida. Contes explicats a casa, a l’escola o al CDIAP; contes de tota la vida: La caputxeta vermella, els tres porquets o contes inventats per nosaltres; contes explicats per la mare o per l’àvia… tot s’hi val i tots permeten interaccionar i apropar-nos al nen i al subjecte que s’està construint com a ésser únic, particular i diferent. A vegades els nens no poden expressar el malestar d’allò que els passa però sí que es poden identificar amb un personatge del conte que també, com a ell, li succeeixen coses bones i coses no tant bones. En Marcel sempre estava sol i malhumorat. Mai ningú volia jugar amb ell. Anava a l’escola i no li agradava gens sortir al pati. Però avui  tot és diferent...  S’asseu a terra prop del sorral i contempla les formigues amb tant d’amor que una d’elles se n’interessa. Se separa de les altres i li diu: - Perdona, anem sempre tan atabalades que no t’havíem fet cas. Què ens demanaves fa un moment? - Us demanava si sabeu quan fou que s’habità aquest castell. - Aquest castell i tots els castells com aquest són de l’època en què els cavallers portaven llança i un casc amb plomes; i les dames portaven sabatetes de cristall i dues trenes. En Guillem i la Maria que estan jugant dins el sorral, esclaten a riure i en Guillem exclama: - Doncs jo sóc el cavaller del castell i la Maria és la dama perquè porta dues trenes! La formiga contrariada amb la interrupció afegeix: - Anem Marcel, que aquests no te’n sabrien dir res, d’Història. Si vols instruir-te vine amb nosaltres que som diligents i treballadores. A partir d’aquell dia, el Marcel espera amb il•lusió l’hora d’esbarjo. La donzella Maria i el cavaller Guillemot formen part de les seves aventures. I les diligents formigues treballadores com sempre són les guardianes del castell i de les flors. Tal vegada, la funció més important del conte és d’esperança, d’optimisme; d’alimentar la imaginació amb l’energia necessària per superar els reptes morals o materials. Màxim Gorky ho expressava així: ”... en els contes les persones volen per l’aire en una estora màgica, caminen en botes de set milles, construeixen castells de la nit al dia; els contes van obrir en mi un nou món on algun poder lliure i totpoderós regnava i van inspirar-me un somni de vida millor “.   Marta Busqué i Rosich psicòloga del CDIAP/SAP APINAS marta.busque@apinas.cat Polifonies: Un llibre...http://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/Polifonies-Un-llibre Un llibre... Dos, tres o més llibres, per Sant Jordi. Celebrem aquest dia comprant-ne i regalant-ne. També pels bebès?, doncs també. I quins llibres pels més petits? Tenim a l’abast infinitat de llibres il.lustrats. Amb el llibre il•lustrat comencem a submergir al nen en el món de la imatge, un món tant fascinant , com el que veu al seu voltant. El llibre il•lustrat també pot ser explicat, i ho fem depenent de l’edat del nen o de la nena, si és molt petit, si té mesos, pot ser vist i jugat per ell mateix amb el recolzament de la veu i el llenguatge de l’adult. Més endavant, a mesura que el nen es fa gran anirem incorporant altres llibres amb imatges i també amb lletres, paraules i text. A partir del suport de l’adult, el nen es farà conscient que el llibre, que per ell en un inici és una joguina, conté unes paraules associades a un significat. És important llegir al nen la imatge, les paraules, i el text en veu alta. La veu té la màgia, la força i la implicació que, per qui escolta, no té la lectura de la imatge o la paraula de manera individual. L’adult hi va afegint els canvis de veu, de ritme, de tonalitat, de llenguatge. Quan llegim un llibre al nen, ho hem de  fer en un espai amb llum, sense presses, relaxadament i tranquil•lament, en un moment en que, també nosaltres, en tinguem ganes, sense que sigui una obligació. Que pugui ser un moment per compartir, i passar-ho bé. Amb l’alfabet, amb la màgia de les paraules i el text, aprendrà poc a poc a llegir. A mesura que el nen va coneixent els signes alfabètics anirà aprenent a escriure. L’escriptura és un element essencial de la nostra societat, necessitem  l’escriptura per posar en ordre el nostre entorn més proper. En un inici l’accés a l’escriptura serà com un joc, però a mesura que en tingui una millor comprensió el nen hi veurà un munt de possibilitats, compararà lletres, demanarà què diu als llocs, començarà a llegir paraules amb comprensió, i ens demanarà que siguem nosaltres que llegim. Ens demanarà també que repetim una vegada i una altra la mateixa història, a mesura d’escoltar-la en tindrà una millor comprensió i percepció dels detalls. Hi han llibres il.lustrats meravellosos, molts d’ells han viatjat a casa nostra i ens fan i faran passar estones màgiques i ens fan i faran compartir moments per gaudir-ne plegats. Els llibres adreçats als nens, ajuden a comprendre el món dels adults i també dels mateixos nens. Hi ha il•lustradors que tenen una capacitat especial  per crear personatges i situacions, i saben expressar en una imatge un munt de sensacions. Els colors de les imatges ens inviten a retrobar-nos amb la natura i les llums i ombres donen energia als personatges, per anar recreant la nostra imaginació i la del nen. Els beneficis de la lectura de la imatge o ja del text, quan el nen és més gran, són molt importants, ajuda a desenvolupar la capacitat per escoltar, desenvolupa la imaginació i la recreació de personatges, amplia significativament el llenguatge del nen, el prepara per l’accés a llegir i escriure, desenvolupa el pensament, afavoreix les conductes socials i afectives, fomenta el gust per llegir i pels llibres, entre d’ altres. Hem d’animar al nen no lector o poc lector a llegir i descobrir el llibre. Ajudant-lo a passar de la lectura passiva a l’activa i ajudant a que vagi desenvolupant el gust i el plaer per llegir.   Núria Farré Logopeda del CDIAP /SAP APINAS. nfarre@apinas.org Què és l’activitat educativa assistida amb gosssos? http://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/Que-es-l-activitat-educativa-assistida-amb-gosssos <div class=""><div class="content-view-embeddedmedia"> <div class="class-image"> <div class="attribute-image"> <img src="/var/plain_site/storage/images/media/images/decembre-010/954-1-cat-ES/Decembre-010_medium.jpg" width="200" height="150" style="border: 0px ;" alt="Decembre 010" title="Decembre 010" /> </div> </div> </div> </div> Què és l’activitat educativa assistida amb gosssos? El gos és l’únic animal de companyia, a temps complet, amb la capacitat d’ajudar en la realització d’unes tasques determinades. Els gossos, per si, són molt interactius, i es converteixen en uns companys als que els agrada estar amb els seus amos constantment, mostrant  ganes de complaure’ls; aquests fets junt amb la seva capacitat sensorial i motora facilita el seu entrenament en les accions que ens interessen. Per altra banda, a l’estar les 24hores del dia amb els seus amos facilita la seva funció socialitzadora entre les persones. Un gos, per realitzar activitats i/o teràpies educatives ha d’estar ensinistrat en el compliment de normes d’obediència bàsica, complir uns requisits de salut: vacunes al corrent no tenir paràssits i tenir unes aptituds: deixar-se tocar, no espantar-se davant de sorolls... i habilitats: caminar poc a poc, saltar, agafar objectes determinats...  que ens permetin desenvolupar la tasca que ens proposem . Les activitats educatives amb un gos  aporten: Estímul social: Un gos al que atendre suposa un estímul per a sortir de l'aïllament i ofereix la possibilitat d'obrir-se al món exterior, establir  relacions i tenir nous interessos. Estímul lúdic: Hi ha un component positiu  d'ordre físic: els animals són enemics de la mandra, i suposen un excel•lent estímul per a l'exercici i el moviment. Raspallar-lo, llançar-li un os o accelerar el pas per a no perdre'l de vista són activitats físiques saludables i possiblement molt més divertides que l'exercici físic impost per un instructor. En el camp psicològic Un gos pot resultar d'utilitat per a tractar alguns trastorns de comportament (especialment en els nens) com la dificultat per a socialitzar-se, l'agressivitat excessiva o la poca confiança en un mateix. Acariciar i exterioritzar l'afecte, a l’acaronar a un gos,  millora la pròpia capacitat d'interactuar, desperta el desig de recuperar el contacte amb els altres i de dialogar amb altres persones. La proximitat i la relació amb un animal sovint és el primer pas per a tornar a entrar en contacte amb el món que els envolta. Per a aquells que sofreixen aquests problemes, la presència d'un animal contribueix a desencadenar reaccions emotives, a suscitar interessos i curiositat, i sol estimular als nens que també manifestin verbalment els seus sentiments. Això duu a una millor qualitat de vida. Els animals són una eina que enriqueixen la intervenció terapèutica però no substitueixen cap altre intervenció terapèutica. A l’escola, on tenim una mestra formada en aquest àmbit, també ens hem decidit a anar introduint la col•laboració d’un gos, el Rock, en la realització de determinades activitats. Aquestes activitats generalment van dirigides a potenciar la relació, la comunicació i els hàbits. En l’aula dels Blaus, els petitons de l’escola, comencem saludant al Rock acaronant-lo i cantant-li una cançó de benvinguda, i el Rock ens diu “hola “ aixecant la poteta. Després juguem a passar-nos una pilota, els nens/es, un per un li demana dient  “ Rock dóna’m “ i després li torna dient “ Rock, té” ; per acabar cada un li dóna un premi i li cantem una cançó de comiat, el Rock també ens diu adéu  amb la poteta.  En l’aula dels Verds,  l’activitat forma part d’un racó que dos alumnes trien. També comencem saludant al Rock i el raspallem. Després realitzem alguna activitat de lògica com seqüenciacions temporals, reconeixement de colors o reconeixement de la situació espacial, on el Rock és un gran estímul de participació, i per acabar anem a passejar-lo pel  pati on  muntem un circuit de motricitat , pel que tots hi hem de passar. En les aules de Grocs, Turqueses i Blancs, l’activitat amb el Rock està dins la dinàmica de tallers, cada trimestre 8 alumnes d’aquestes aules realitzen l’activitat. En aquest alumnes, a més de potenciar la relació, la comunicació i els hàbits, també se’ls anima a conèixer aspectes de la cura d’un gos, característiques i particularitats d’aquests animals, així com el nom específic que té cada part del cos, tan interna com externa, quina és la seva funció i la similitud amb els cos humà. Per finalitzar, el Rock també és molt ben rebut en l’aula de Carbasses i Roses, on els alumnes gaudeixen molt  amb el seu contacte corporal, la calor que transmet, el seu pel tan fi... Només tenir-lo al damunt  ja és un plaer, i també els agrada acaronar-lo i donar-li el premi que el Rock agafa de la seva mà . POLIFONIES - El joc simbòlic: construint historieshttp://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/POLIFONIES-El-joc-simbolic-construint-histories Hi havia una vegada... un dinosaure gegant, un barrufet de color verd, un ós panda... viatjaven cap el bosc... es troben un elefant que busca un arbre per amagar-se. De  sobte...  pugen ràpidament a un camió… ai!, ai ! que cau...! Nooo, es transforma en un barco que navega pel mar… El joc és el mitjà per excel.lència amb que el nen s’expressa, es comunica amb l’entorn. És en sí mateix un llenguatge únic i personal. Amb un mateix objecte es poden crear excursions a móns insospitats, infinitat d’aventures que es van desplegant a mesura que avança l’acció. Allò impossible es materialitza, els espais s’omplen o es buiden. Els ogres poden ser els més ferotges i les fades - si és que n’hi ha -, les més màgiques. Les baralles, els vols, les topades…, tot hi cap. Els objectes s’investeixen: una carbassa és una carrossa, la tapa d’una capsa la cova dels tresors, un tros de roba, l’aixopluc dels pirates… Aquest discurs amagat, soterrat, viscut, escrit i interpretat fa tant de temps, ressona, amb força a vegades, dins nostre. Decidim o no desxifrar-lo, treure’n l’entrellat. I és que, pot ser, es tracta d’això: buscar i, a poder ser, trobar un bon lloc, un bon escenari des d’on fer front als forats negres, als abismes immensos, des d’on córrer al costat dels cérvols, caure i fer-se una rascada… anar caminant…, construint la nostra història. Bon Nadal. Margarita Bolea Guitart Psicòloga del CDIAP / SAP APINAS m.bolea@apinas.org POLIFONIES - Adolescència, pares en crisihttp://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/POLIFONIES-Adolescencia-pares-en-crisi Aquest article va adreçat als pares d’adolescents tot i que seria interessat que els nois/es, si tenen temps i interès, també se’l poguessin llegir. Us proposo reflexionar sobre el concepte d’adolescència i analitzar com els pares viuen l’adolescència dels seus fill, que els suposa, quins interrogants se’ls planteja i quines respostes es poden donar. Quan el nen entra a la pubertat obre la porta d’un període evolutiu que anomenem adolescència. Examinar l’etiologia i la fonètica de la paraula adolescència -que fa referència a créixer, canviar, dolor, estar mancat d’alguna cosa- ens avisa de la complexitat i la conflictivitat que estaran presents en aquest temps. Així doncs la considerarem com una etapa de transició de la vida infantil a l’adulta. L’adolescent ja no és un nen, però tampoc és un adult; podríem dir que és un  híbrid i com a tal, de vegades, pot ser encantador, de vegades desagradable. En aquesta cruïlla de la vida haurà de respondre a qüestions determinants sobre l’existència: la sexualitat i el sentit de la vida. Com relacionar-se amb persones de l’altre sexe, quin lloc donar a l’amor i, per una altre part, quin sentit podrà tenir la vida tenint en compte que les fantasies infantils d’immortalitat deixen pas a assumir que la vida té un punt i final. Forma part de l’estructura de l’adolescència el reconstruir la identitat, tasca gens fàcil d’aconseguir. Mes enllà de la informació genètica haurà heretat una novel•la familiar que es desenvoluparà en un entorn social determinat. Aquests seran els fragments amb els que haurà d’escriure els seu relat particular.     Deixar enrere la infància implica uns canvis en la relació amb els altres, i sobre tot amb els pares que passen de ser els referents sòlids i confortables a ser qüestionats en el seu saber, en l’autoritat i fins i tot en la seva manera de ser. En alguns casos els pares que van ser herois pels fills es poden convertir en ogres o simplement en adults que conviuen en la mateixa casa i que paguen les seves despeses. En l’adolescència es produeix una crisi, entesa com un canvi i un judici en l’evolució de la persona. Sovint s’ha escrit sobre la crisi dels adolescents, però voldria fer referència a la crisi que travessen els pares quan l’adolescència s’allotja temporalment a casa. Per regla general quan els pares tenen fills adolescents, es troben cronològicament en una edat entre els quaranta i cinquanta anys, un temps complicat per alguns adults. Estan en procés d’elaborar diversos dols: per un costat, els relacionats amb els fills i, per l’altre, respecte a ells mateixos. Pel que fa als fills, els pares han de fer el dol del nen o nena que van ser per a ells i, d’altre banda, ja no són tant dependents dels consells familiars. Els pares han d’acceptar la pèrdua de la seva joventut, dels somnis no complerts, dels ideals que han quedat pel camí. En paral•lel, hauran d’assumir la vellesa dels seus propis pares, els avis que pels adolescents són els primers dels que perceben la decadència física i a vegades psíquica. En la societat actual és més difícil establir uns límits temporals al començament i acabament d’aquesta etapa. Davant l’absència de rituals de passatge de la vida infantil a l’adulta, l’adolescent, de vegades, centra en la relació amb els pares un plus de conflicte que en generacions anteriors estava regulat per l’àmbit social. L’adolescència és un trajecte difícil i apassionant pels adolescents. és un repte per les mares i pares que, tenint en compte que no hi ha manual en l’ofici de fer de pares, han de poder deixar que els canals de comunicació amb els fills estiguin oberts per estar atents a les posicions subjectives que cada adolescent escollirà per transitar i sortir d’aquesta etapa de crisi. Joan Beumala Solé Psicòleg clínic del Servei d’atenció i consulta d’APINAS j.beumala@apinas.org NO ESTÀS SOLhttp://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/NO-ESTAS-SOL Aquest és el títol d’un document escrit per pares i mares i publicat per APPS adreçat a famílies amb fills amb trastorn del desenvolupament.  Una de les seves finalitats és donar a conèixer a aquestes famílies que hi ha altres famílies que es troben amb la mateixa situació i amb qui poden compartir moltes coses. A l’escola, també volem que les famílies tinguin clar que “no estan soles” i que se sentin acompanyades tant pels professionals com per altres famílies. Volem oferir un espai de trobada on els pares i mares puguin compartir vivències, experiències, sentiments, preocupacions...on l’experiència d’uns sigui d’ajut pels altres. Un espai on els professionals som els que possibilitem i dinamitzem  la trobada però els protagonistes són els pares. És per això que aquest curs l’hem començat amb una trobada de pares i  mares de les aules de Verds i Blaus. El nostre objectiu ha estat que els pares que, juntament amb els seus fills/es, inicien ara el seu camí per l’escola especial sentin que no estan sols sinó que hi ha altres pares que han passat per la mateixa experiència i poden donar-los suport. Cada família recorre un camí particular però amb un recorregut molt similar al de les altres. Aviat van sorgir molts temes fruit d’inquietuds diverses i cadascú va poder aportar la seva experiència, i es va fer palès que hi ha moltes coses i sobretot molts sentiments que són comuns i que es poden compartir. Per acabar la reunió vàrem llegir un fragment del document , el conte d’Emily Pearl Kinsgley  . “Emily Pearl Kinsgley, escriptora del programa deTV "Barri Sèsam" i mare d’un nen amb Síndromede Down, va escriure aquest conte per descriure l’experiència d’educar un fill amb necessitats especials Esperar un fill és com planificar un fabulós viatge de vacances a Itàlia: compres moltes guies de turisme i fas uns plans meravellosos: El Coliseu, el David de Miquel Àngel , les gòndoles de Venècia... També pots aprendre algunes frases en italià. Tot és molt excitant. Després de mesos de preparació, finalment arriba el dia: prepares les bosses i estàs molt nerviós. Algunes hores després, a l’avió, l’hostessa diu: "Benvinguts a Holanda." "Holanda?", preguntes,"¿què vol dir amb Holanda? Jo vaig pagar per anar a Itàlia! Tota la meva vida he somiat amb anar a Itàlia." Però, hi ha hagut un canvi en el pla de vol i l’avió ha aterrat a Holanda i t’hi has de quedar. Així que has de sortir i comprar noves guies de  turisme, fins i tot aprendre un idioma nou . El que és important és que no t’han portat a un lloc horrible: es tracta, simplement, d’un lloc diferent. És més lent i menys enlluernador que Itàlia. Però després de passar-hi algun temps i recuperar la respiració, comences a mirar al teu voltant, i notes que Holanda té molins de vent, tulipes, fins i tot Rembrandts... Però tots els qui coneixes estan ocupats anant i venint d’ Itàlia presumint del temps meravellós que hi han passat. I durant la resta de lateva vida, et diràs: "Sí, aquí és on se suposava que jo anava. Això és el que jo havia planejat." Aquest dolor mai no desapareix, perquè la pèrdua d’aquest somni és una pèrdua molt significativa. Però si malgastes la teva vida lamentant no haver arribat a Itàlia, mai no podràs ser lliure per gaudir del que és especial, les coses encantadores que t’ofereix Holanda.” POLIFONIES - La riquesa en la diferènciahttp://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/POLIFONIES-La-riquesa-en-la-diferencia Quan naixem hi ha algú que ens espera, que té unes expectatives, uns ideals del que serem, del que ens agradarà, del que no, del nostre aspecte,… Sense aquest Altre tant important que es manté atent a la nostra vinguda al món i que ens construeix aquest llit teixit d’amor i paraules, la nostra arribada quedaria un tant a la deriva, i sense les paraules que els altres ens atorguen quedaríem sospesos en un mar d’incertesa. Aquestes paraules ens ajuden a construir-nos i a desenvolupar-nos com a persones que som. Els autors/creadors de significants per la criatura que arriba es converteixen sovint en el seu mirall. Un mirall en què el nen es veurà reflectit i mitjançant el qual podrà anar decidint, sempre de forma inconscient, en quins punts es queda més lligat i quins són els punts més traumàtics (petites ferides) que li caldrà tota una vida per anar elaborant. La màgia d’aquest procés recau en la seva exclusivitat. Cada moment, cada vivència, són irrepetibles. Així doncs, formem part d’un procés en que cadascú de nosaltres és únic. Les paraules que ens han dipositat al néixer, les pròpies vivències, els encontres amb els altres,…ens fan éssers diferents. En aquesta diferència recau la nostra riquesa. I poder parlar de riquesa en temps de crisi, és molt! La diferència és, doncs, allò que ens acaba definint com a éssers únics i irrepetibles, amb els nostres malestars, les nostres idees, les nostres creences, i amb els nostres símptomes. Dins d’aquesta concepció, cada malestar que patim mai serà homòleg al patiment d’un altre. No hi haurà una causa-efecte definida i caldrà, doncs, buscar en la singularitat de cada persona l’inici i la causa d’aquest malestar. Que un nen es mogui massa, que no atengui, que estigui massa inhibit o que no dormi bé, només ens dóna una idea de quina ha estat la fórmula que ha trobat el propi subjecte per tirar endavant amb el seu patiment. No voler tapar massa ràpid les ferides de cadascú, permetrà poder entendre quins han estat els mecanismes que han portat a determinades conductes i per tant ens deixarà veure qui és aquell ésser en singular, quines estratègies ha desenvolupat i quins elements li podem aportar per curar les petites ferides. Tot aquest delicat procés requereix d’un temps; un temps que en l’actualitat sembla cada dia més difícil d’aconseguir. Necessitem ser competitius, rendir, produir i, així, cada pedreta que apareix en el camí ha de ser retirada ràpidament, per no perdre temps. Poder fer una aturada per entendre la singularitat de cadascú ens permetrà fixar millors ancoratges per continuar viatjant. Maria Molina Psicòloga del CDIAP/SAP d’Igualada m.molina@apinas.org Retalls Escola Àuria - TALLER DE SO http://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/Retalls-Escola-Auria-TALLER-DE-SO El curs passat vam  iniciar  aquest taller amb alguns alumnes, a càrrec d’un expert de fora de l’escola, en Javier Velsaco que ens ha introduït en aquestes noves experiències, valorem positivament aquesta activitat donant-li continuïtat en aquest curs. El Javier  ens explica: “Per mitjà del principi de ressonància el so té la capacitat d’harmonitzar les diferents parts del cos, fent del so un instrument terapèutic. Amb la seva experiència en algunes aules de l’escola, destaca que és curiós observar com, en cada nen, ressona un so concret i es confirma amb una mirada de complicitat, un gest o una expressió facial. En poques ocasions es troba que el so els alteri, per la facilitat que tenen de desconnectar d’allò que els pot pertorbar. Cal destacar la relaxació a nivell muscular i mental que els produeix la teràpia del so, l’atenció que demostren seguint el so i, sobretot, la seva expressió de benestar.” L’objectiu d’aquest taller és procurar benestar, tranquil•litat i pau, buscant l’equilibri entre cos i ment. Avui us hem volgut explicar una part del nostre dia a dia dels grups d’alumnes greument afectats, on es prioritza l’estimulació sensorial,  la comunicació augmentativa i alternativa, el benestar i l’autonomia personal i social. Retalls Escola Àuria - COMPARTIM!!!http://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/Retalls-Escola-Auria-COMPARTIM Avui us expliquem una experiència que les aules de l’escola, Carbasses i Blaus varem tenir el gust de compartir amb els alumnes de segon de primària de l’escola  Gabriel Castellà. Els nens i nenes van arribar a la nostra escola i vam jugar una estona tots junts al pati per coneix-se’ns i tenir un primer contacte. Després ens varem reunir a la sala polivalent  i vam participar tots junts d’una de les activitats pròpies d’aquests grups: Un conte sensorial. Aquesta activitat ens permet treballar i estimular els sentits d’una forma lúdica i participativa. Tenim adaptat el conte “Tot jugant amb un bastó” de Gianni Rodari. Un  narrador explica el conte  en una classe tota fosca amb la llum d’un focus per captar l’atenció dels alumnes, els diferents professionals  van introduint estímuls sensorials al llarg de la narració, fent participar i fent gaudir els alumnes d’aquesta activitat: -    TÀCTILS: Els alumnes toquen sorra del desert, una pell de camell... VISUALS: Amb la llum negra fem voleiar una roba florescent, ensenyem cartolines blanques i negres, saludem amb un antifaç daurat, encenem bengales... -    AUDITIUS: Escoltem el so d’una llanxa, el so d’un motor de cotxe, el so del renillar d’un cavall, el so del bastó màgic, música d’arpa i d’altres músiques... -    SENSACIÓ CORPORAL: polvoritzem amb aigua, pressionem les nostres mans amb el cos de cada alumne... Finalment s’acaba l’activitat escoltant una música  festiva i, poc a poc, va entrant la claror natural a la sala. L’experiència va ser molt enriquidora per tots els alumnes i varem gaudir tots plegats d’aquest munt de sensacions, contents de fer nous amics, ja estem esperant el mes d’abril per tornar la visita als nostres companys de l’escola Gabriel Castellà, a tots moltes gràcies!!! POLIFONIES - La plagiocefàlia posicional en els lactants?http://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/POLIFONIES-La-plagiocefalia-posicional-en-els-lactants En els darrers anys s´han vist incrementades el que anomenem plagiocefalies en els nens de pocs mesos de vida. Els equips pediàtrics en detecten en els seguiments del nen sà un nombre considerable. Es tracta d´una forma anormal del cap del nadó per causes externes, i que els mateixos pares observen sovint en el seu fill. Que li passa al meu fill que sempre gira el cap vers el mateix costat? Com és que li veig el capet aplanat del darrere? Fa vint anys tots els nadons eren posats bocaterrosa per dormir, semblava que era la posció més segura pels petitons. Aleshores els experts de l´Acadèmia  Americana de Pediatria, varen investigar el fet de les morts sobtades en nens de pocs mesos, i varen concloure que la posició més segura era la posició panxa enlaire, el supí. A partir de 1992 l´AAP va desenvolupar una campanya divulgativa coneguda com Back to sleep,  i posteriorment les Associacions de pediatres de tot el món han anat recomanant als pares de posar als seus fills en supí, per dormir. Així els nadons es passen moltes hores en aquesta posició estirats al seu llitet. D´altra banda han anat apareixent en el mercat tot tipus de tumbones i cadiretes, on els petits resten  de manera confortable també en una posició similar al supí.   El fet que en les  vivendes sovint costa trobar un espai adaptat, junt amb la sensació de seguretat que dona veure el lactant còmode en la seva Maxi-cosi, fa que finalment els nadons no estan gaire en altres posicions, o en el terra sobre una manta o catifa  provant de moure´s lliurement. Les deformitats craneals poden ser de diferents tipus i etiologies. El diagnòstic inicial el fa el pediatre, i orienta si cal fer proves, derivacions a especialistes, introducció d´ortesis (casc)... Situats en concret en la plagiocefàlia (del grec: plagio = oblicu, i kephale = cap ) posicional, podem dir que es tracta d´una deformitat de la part posterior del crani degut a l´aplicació de forces de pressió externes continues. El  cap del nadó, que és molt maleable els primers temps de vida, pren una forma posterior aplanada d´un costat, i observem que també de manera associada, pot presentar certa asimetria en la cara i en els moviments del coll.   Els factors etiològics són diversos, podent ser prenatals ( embaraços múltiples, posicions fetals perllongades...), parts amb fórceps o ventoses, prematuritat; o posteriors al neixament.  Una posició escollida pel nadó que sempre és la mateixa, la presència de torticuli (escurçament de la musculatura del coll), així com la predisposcició del nen a moure´s poc, entre d´altres causes, afavoreixen  l´aparició d´una plagiocefalia posicional.  El fet és que  en els darrers anys, instaurada la recomanació de posar els lactants en supí per dormir, s´han incrementat de forma molt important les plagiocefalies posicionals. Hi ha formes de prevenir-les i tractar-les. Deixar els nadons tumbats panxa enlaire, però amb el capet girat alternativament a un i altre costat en les hores de son, n´és una.  I l´altre gran recurs que podem utilitzar des de casa, és el pron, és a dir, quan el petit estigui despert posar-lo sovint bocaterrosa.  Hi ha molts  lactants que  rebutgen d´entrada aquesta posició. Molts d´ells ploren i semblen  incòmodes. Hem d´entendre que és un esforç pel nadó, que cal donar temps i no per això claudicar en el nostre intent. Fer-ho estones curtes a l´inici, sobre un coixí per que l´esforç sigui menor, i acompanyant-lo en una situació de joc, els ajuda  a anar-la acceptant.   Així doncs, modificar les postures del nadons és una bona manera de prevenir l´aplanament de la zona occipital del crani, i en concret la posició de bocaterrosa proporciona a més a més un excel.lent exercici per desenvolupar la musculatura del coll i del tronc, facilita el moviment i amplia al nen la visió i la percepció  del seu entorn proper. Miriam Sala Fisioterapeuta pediàtrica del CDIAP/SAP d’Igualada m.sala@apinas.org Retalls Escola Àuria - Visita al centre tecnològic comunitari a Masquefahttp://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/Retalls-Escola-Auria-Visita-al-centre-tecnologic-comunitari-a-Masquefa Els alumnes de TVA  (Transició a la Vida Adulta) varem fer una excursió a Masquefa per visitar el Centre Tecnològic. Aquest espai disposa, entre altres, d’una sala amb material informàtic adaptat per  a persones amb tot tipus de discapacitats. A l’arribar al Centre ens va rebre l’alcalde que, molt amablement, ens va donar la benvinguda i ens va explicar la remodelació de l’espai físic, que era una antiga fàbrica.  Tot seguit les professores del Centre, ens  acompanyaren a la sala que teníem reservada per començar l’activitat. Els nois i noies varem poder gaudir  de les pissarres tàctils, digitals, pantalles augmentatives.... fent activitats de pintura, música, jocs educatius entre altres. Reconeixem que les dues hores que varem estar treballant a dins l’aula se’ns van fer curtes ja que volíem provar-ho tot, així com, poder aprofundir en els programes per ampliar coneixements i tècniques. Al sortir, ens va sorprendre la zona enjardinada i tot l’entorn, varem passejar pel poble tot descobrint els seus carrers i places. Contents d’aquesta sortida tecnològica i cultural, ens han quedat ganes de poder repetir l’experiència. Polifonies - Mirar-se al mirallhttp://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/Polifonies-Mirar-se-al-mirall Què veiem quan ens mirem al mirall? Qui podria certificar del cert que la imatge que allí trobem és el mateix que el que creiem ser. Entre el que veiem i el que som hi ha un abisme que el mirall evidencia. És aquest abisme que fa impossible mirar-se mirar, per exemple, i és justament per això que la relació de cadascun de nosaltres amb el mirall mai ha estat fàcil. La literatura i el cinema estan farcits d’exemples: la bruixa de la Blancaneus es desmunta quan al mirall apareix la bellesa de Blancaneus, que desmenteix la seva, de bellesa, i la confronta amb el que el sentir sobre ella mateixa no està al mateix nivell del que la imatge li presenta; o el protagonista de 8 millas, el cantant de rap conegut com a Eminem, quan es mira al mirall per assegurar-se de nou la seva identitat a partir de la imatge reflectida en una tensió agressiva que l’impulsarà a sortir a escena per a la competició de raperos, tots ells, per cert, negres, amb qui li serà difícil identificar-se; o al Drácula, de Bram Stocker, on el personatge de Keanu Reeves veu al seu darrera la figura del vampir, que no es reflecteix, però, al mirall que té al davant. L’espill inaugura la identitat de l’ésser humà des de ben aviat. La identitat d’un individu no és més que la certesa de que hi ha una forta correspondència, de que coincideix d’alguna manera el que un és amb el que creu ser. Es produeix, ho sabem, en els primers mesos de vida quan el nen travessa l’experiència de mirar-se al mirall i de ser reconegut per algú altre, adult, que identifica que allò que ell veu és aquell que diuen d’ell ser, és a dir ell mateix. Diem mirar-se, però això és ja molt dir! Per a mirar es requereix un esforç que s’impulsa sempre en una intenció, la d’anar més enllà del veure. Per a mirar cal un veure certament més actiu. Quan el nen es troba davant del mirall i pot aturar-se per a veure el que allí es reflecteix entenem que el que està succeint és que el seu desenvolupament ha arribat a la maduresa suficient com per a ordenar el seu entorn a partir d’un ordre que el permetrà moure’s i dominar-lo autònomament. L’operació que es produirà entre el veure i el mirar-se comportarà que totes aquelles percepcions del seu cos, difícilment comprensibles si no es té la idea de tenir un cos unificat, quedaran centrades i identificades en una imatge que, per una banda és la seva, perquè hi ha algú altre que la reconeix com a tal, però que, per l’altra, no li pertany del tot perquè aquesta imatge no la pot rebre si no és des de l’exterior. El que guanyarà per un costat ho perdrà per l’altre, obtenint com a resultat la constitució de la seva subjectivitat, diguem de la seva identitat, dividida entre el que és i el que la imatge li retorna. En efecte, un període crucial i, per tant, complex de la subjectivitat humana. No és perquè sí que no trobem records en la nostra memòria d’aquest moment inaugural! El mirall ocupa també el protagonisme de l’escena a El imaginario del Doctor Parnassus, la darrera pel.lícula de Terry Gilliam que encara es pot veure a les sales de cinema del nostre país. Parnassus, el mag ambulant que recorre amb el seu show itinerant els carrers foscos d’una gran ciutat, ofereix, per un mòdic preu, entrar a l’interior del mirall que transporta on s’hi troba tot el seu imaginari. Dones riques, nens desorientats, mafiosos venjatius i tot aquell que ho vulgui, tenen la possibilitat d’entrar en el món de fantasia de Parnassus que es troba darrera el mirall i on es troben des dels seus desigs fins als fantasmes d’una vida ja passada però que insisteixen en els seus somnis i les seves preocupacions. L’imaginari de Parnassus podria ser una versió cinematogràfica de l’inconscient descobert per Sigmund Freud. De fet, va ser ell, el primer psicoanalista de la història, qui va considerar vital la capacitat humana d’imaginar – no només la del poeta sinó també la de qualsevol nen des del moment en que comença a parlar. Imaginar implica trobar les imatges que arrosseguen les paraules i situar-les en un espai que no és el real. A la vegada que l’imaginari dibuixa una frontera amb el que és real – la imaginació serveix des de nens per a evadir-se del pes de la realitat, es pretén com un espai de satisfacció i guarida -, el món imaginari de cadascú es configura, també, com una reserva de la seva particularitat, en cap cas idèntica a una altra. El mirall és el primer marc d’una realitat que esdevé tot d’una virtual i que conté la primera mirada d’un mateix, la primera imatge en què algú imagina i desitja ser. Al darrera vindran altres imatges, objectes, altres desigs, fantasmes, ... Iván Ruiz Psicòleg i psicoanalista al Servei d’atenció i consulta d’APINAS <a href="mailto:i.ruiz@apinas.org" target="_self">i.ruiz@apinas.org</a> Retalls de l'Escola Àuria - LA LLENGUA DE SIGNEShttp://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/Retalls-de-l-Escola-Auria-LA-LLENGUA-DE-SIGNES Tal com us vam explicar en l’últim “retall” de l’escola, nosaltres sempre busquem la manera més adequada perquè els nostres  alumnes es puguin comunicar. Avui parlem de la Llengua de Signes. La Llengua de Signes és, amb totes les de la llei, una llengua. Amb el seu lèxic, morfologia i sintaxi. A la nostra escola utilitzem la LSC (llengua de signes catalana) d’una manera molt bàsica i, sobretot, per recolzar la llengua oral o altres sistemes alternatius de comunicació com pot ser la SPC (Sistema Pictogràfic de Comunicació ). La llengua de signes es treballa amb els alumnes que ho requereixen (sordesa, ajuda i reforç a la comprensió del llenguatge oral...) i és molt positiva a l’hora de tenir una millor interacció entre professional i alumne. També és molt ben rebuda per tots aquells que no la utilitzen, sovint desperta molta curiositat per aprendre-la i poder-se comunicar d’una manera més entenedora amb els seus companys. Si us interessa aquest tema o, simplement voleu conèixer els signes, podeu consultar les següents pàgines web: <a href="http://www.webvisual.tv/" target="_self">http://www.webvisual.tv/</a> Conté varis apartats relacionats amb la comunitat sorda i la societat en general, amb notícies en llengua de signes catalana amb la seva versió en català o castellà. Es poden descarregar els fitxers en llengua de signes per la seva pràctica i difusió. <a href="http://www.difusord.org/" target="_self">http://www.difusord.org/</a>  És un web informatiu que conté alguns vídeos en llengua de signes catalana. El format és més de text que signat, però puntualment hi incorporen vídeos explicatius de persones sordes. Handbolhttp://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/Handbol  Avui us volem explicar una de les activitats que portem a terme gràcies al Club Handbol Igualada. Des del març del 2007 El Club planteja incorporar a alumnes de l’escola Àuria a aquesta activitat esportiva. Aquest curs hi participen dos grups, dos dies a la setmana anem al pavelló esportiu de l’Escola Pia. Els grups son prou nombrosos per poder fer jocs i passar-s’ho bé, tot adquirint les normes de joc i convivència. Els alumnes participen en les diferents trobades de l’handbol base que organitza el Club Handbol i també varen participar a l’acte de presentació que es va fer a primers d’octubre. Els professionals de l’escola, valorem el tracte dels monitors (Eva, Àlex, Roger i Maure), per motivar als alumnes i dedicar una part del seu temps a inculcar l’hàbit de fer esport. Maure Vidal, com a fundador del projecte i entrenador, ens explica: -  Des del primer moment, hem vist que treballar amb aquest col•lectiu de persones és molt positiu i engrescador. En aquests dos anys quasi de projecte, hem volgut que tots els integrants del grup es sentissin importants, que ells puguin ser els que tinguin l’oportunitat de marcar un gol, la possibilitat de ser protagonistes, de jugar amb molta il•lusió, de que l’entrenament setmanal que realitzem sigui, simplement, una dinàmica molt diferent a la que estan acostumats. Els que coordinem el programa, per mitjà del Club Handbol Igualada, ens sentim orgullosos i feliços de participar en aquesta formació esportiva. A més, destaquem, que els participants agraeixen fermament allò que ells senten i això ens esperona a retornar la seva confiança amb més treball i més motivació. Sense cap mena de dubte, Special Handbol és quelcom de positiu, que aporta a tot l’equip humà gran dosi d’aquell treball i experiència que els llibres, un curs, un monogràfic.... mai et podrien ensenyar. Des de l’escola, agraïm profundament les paraules del Maure. POLIFONIES - El trastorn de conducta en la societat post-modernahttp://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/POLIFONIES-El-trastorn-de-conducta-en-la-societat-post-moderna Si fem una mirada retrospectiva de la història podríem dir que cada època produeix les seves patologies. Així doncs van existir la Pesta, el Còlera, la Tuberculosi i actualment la SIDA. S`ha de tenir en compte que a l’evolució de la història li correspon una evolució social. Per exemple, la societat agrària tenia una organització política, econòmica i social molt diferent de la societat industrial. En la societat del segle XXI, anomenada del post-modernisme, es produeix una transformació dels ideals. Un temps que empeny contínuament a l’excés, a no parar: de moure’s, de consumir, d’actuar. Tot es pot aconseguir, així doncs: Impossible is nothing. Un exemple, en els anuncis publicitaris -sempre un bon reflex de la societat-, una marca de vehicles de motor mostrava ja fa un temps l’atractiu de conduir sense límit. Últimament, s’aprecia un cert canvi, s’invita al conductor a retrobar el plaer de conduir, però ja no en l’excés de velocitat. Seria interessant preguntar-se si, a més de les regulacions de la velocitat que posa l’administració de tràfic, hi podríem trobar aspectes estructurals. Convé destacar que cada període històric organitza la conducta de les persones -entenent conducta com la relació de la persona amb el seu cos, les seves emocions, pensaments, i el conjunt de comportaments que configuren la personalitat. Observem com en la clínica de la infància i l’adolescència augmenten considerablement les consultes per problemes de conducta que s’expressen principalment en l’àmbit escolar i familiar. Alumnes que provoquen als professors, que passen de les normes escolars, que amenacen als companys i als mestres, que presenten impulsivitat i crisi d’agitació; fills que qüestionen contínuament l’autoritat dels pares; pares que es plantegen com posicionar-se davant la conducta desafiant dels fills. Els trastorns de conducta impliquen la transgressió de manera reiterada d’unes normes familiars, escolars o socialment establertes, de manera tal que pertorben el llaç social. Comprendre la lògica de la conducta ens orientarà en dues direccions: en primer lloc, que el noi/a pugui fer possible una rectificació de la conducta gràcies a un canvi subjectiu, i, en segon lloc, que els agents familiars, escolars i socials puguin donar una resposta més adequada a la lògica de la problemàtica. Per tant, es desprèn que el trastorn de conducta no és una entitat clínica definida i sí un quadre complex en què es manifesta la dificultat emocional i relacional per tal d’ajustar la conducta a les convencions escolars i socials.   En conclusió, no són solament les exigències de la societat post-moderna les que generen els trastorn de conducta, sinó també un subjecte que expressa el seu mal-estar en el llenguatge d’una època on la incertesa, la individualitat i la soledat són valors predominants. Ens aventurem a acompanyar-lo en aquest trajecte? Joan Beumala Solé Psicòleg clínic del SAIC (Servei d’atenció i consulta) d’APINAS j.beumala@apinas.org Retalls d'Escola - ESCOLA ÀURIA: ESCOLA CREATIVA!!!http://apinas.org/index.php/Articles-especialitzats/Retalls-d-Escola-ESCOLA-AURIA-ESCOLA-CREATIVA El projecte “Taller de creación para desarrollar la composición musical y la creatividad plástica: una práctica inclusiva” presentat a concurs a la Dirección General de política e industrias culturales del Ministerio de Cultura, ha guanyat un dels premis “CREARTE”, pel foment de la creativitat a l’ensenyament d’infantil, primària, especial i secundària. Aquest premi atorgat a l’Escola Àuria d’Educació Especial és el reconeixement a la bona feina  dels professionals de l’Escola i  el treball en xarxa. Els escolars de l’aula dels Verds de l’Escola van participar a la Cantata Infantil: “El viatge de Xado Rescor” de la UDI de segon de primària amb diferents escoles d’Igualada i Vilanova del Cami. Ha estat el procés creatiu d’aquest treball musical i plàstic el que ha estat premiat: pensar una cançó, harmonitzar-la, adaptar-la a un sistema de comunicació alternatiu, coordinar-se amb l’Escola de Música ..... per arribar a cantar-la juntament amb la resta d’escoles. Aquesta Cantata va ser estrenada el 26 de febrer del 2009 a Can Papasseit(Vilanova del Camí). “Centro educativo Creativo”, aquest és el títol que rebrà l’Escola Àuria juntament amb els 10.000 euros del premi, dues bones motivacions per continuar endavant la tasca pedagògica i les línies de treball que es porten a terme des de fa molts anys i que consoliden la feina feta de l’Escola d’Educació Especial d’Igualada. Volem agrair especialment la tasca realitzada per l’Escola Municipal de Música d’Igualada  com a centre promotor i organitzador de la cantata i a l’Escola d’Arts i Oficis “Gaspar Camps” per tot  l’assessorament  plàstic. Moltes felicitats a mestres, educadors,logopeda i tots els  professionals implicats per la feina feta!!!!!!