Entendre la problemàtica de la comunicació que es dóna en nens diagnosticats d’autisme, precisa prèviament d’entendre el concepte de comunicació dins d’un marc de desenvolupament normalitzat, que s’origina en formats bàsics d’interacció social. Les mirades, el plor, el baby-talk, són alguns dels primers elements d’intercanvi comunicatiu que, en un futur, donaran lloc a estructures més complexes. Tot això, acompanyat de la intencionalitat que comporta considerar al interlocutor com un subjecte.          
En el cas de l’autisme infantil, tots els aspectes necessaris per a formar el corpus comunicatiu poden donar-se de forma deficitària. El contacte visual pot ser làbil o absent, la interacció social i la intenció comunicativa pot no presentar-se, la parla aparèixer de forma ecolàlica i estereotipada, i una dificultat a nivell de la comprensió, aplicació de conceptes i subjectivació.
Afrontar la intervenció en les dificultats que presenta un nen autista en el nivell comunicatiu és un gran repte, partint de la premissa de la comunicació entesa com a acte social. És per això, que, des del camp de la logopèdia, ens podem plantejar qüestions com ara: Quin paper pot complir el terapeuta en aquest àmbit? El nen autista pot ser capaç d’aprendre un vocabulari que inclús en ocasions pot ser de gran complexitat i sofisticació, però cal dir que la competència en el llenguatge oral no significa necessàriament, un nivell de competència semblant quant a la comunicació (Cortázar i Tamarti, 1989, Gosrtázar 1990). La literalització dels termes es fa present en la major part de les produccions orals, apareixent un llenguatge rígid i mancat de matisos.
És per això que els mètodes terapèutics que basen el seu èxit en la dotació del nen de extensos vocabularis, deixant al marge la funcionalitat intencional dels mateixos, creen una efectivitat fantasma. El que s’ha apuntat anteriorment, em porta a plantejar si en aquest tipus de teràpia el logopeda hauria de tenir un paper d’objecte estereotipador.
El llenguatge del nen autista està farcit de conductes ecolàliques i estereotípies verbals. Podria considerar-se, doncs, el vocabulari introduït en aquest tipus de teràpies com a mancat de intencionalitat per part del nen, com una estereotípia verbal dirigida? Quina diferència existiria entre la estereotípia verbal espontània en el nen autista i una de dirigida pel terapeuta?
En el cas de la estereotípia verbal espontània, es tracta d’una emissió vocal mancada de funcionalitat e intencionalitat; forma part d’un ritual d’autoestimulació. En el cas del vocabulari introduït pel terapeuta, fruit de l’entrenament basat en el binomi estímul / resposta, l’emissió vocàlica pot ser estructurada i existir una funcionalitat de la paraula únicament com a objecte mancat de intencionalitat, com es el cas anterior.
En conseqüència, la tasca del professional que s’enfronta a la problemàtica social i comunicativa del nen autista és complexa i va més enllà de l’actuació puntual, doncs requereix una atenció educativa global.
La funció del logopeda, en aquests casos podria plantejar-se des de la possibilitat de donar recursos al nen per tal d’inventar una forma d’estar en el món, doncs la simple introducció de vocabulari només donaria lloc a l’aparició d’una estructura formada per unitats de llenguatge que no formarà part de la comunicació a causa de l’absència de la competència comunicativa com a tal. L’estreta coordinació amb altres professionals com ara psicòlegs, neuròlegs, mestres, i, evidentment, el paper fonamental de la família, permetrien elaborar estratègies per a que el nen pugui satisfer les seves necessitats personals. Intentar entendre el món del nen i acompanyar-lo pot ser molt més positiu per a ell que eradicar totes aquelles conductes que, al cap i a la fi, formen part de la seva peculiar i particular manera d’entendre el món.
Raquel García
Logopeda del CDIAP/SAP d’Igualada
rgedisfagia@gmail.com