La conversa entre F i J podria haver-se produït però mai va ser així…
L: Diuen a Viena que vostè cura amb la paraula…
F: No és ben bé així. Com podria creure que sóc jo qui cura! Si alguna cosa he constatat després de molts anys d’estudi és que és la paraula en sí mateixa la que cura.
L: Però, permeti’m que qüestioni el que diu... si ho faig és perquè en certa manera hi estic interessat... he llegit en algun dels seus textos publicats que és la paraula precisament la que emmalalteix als homes.
F: Ha llegit bé! Això vol dir que les meves teories l’interessen més del que diu... Si els humans han patit d’alguna cosa –a banda de les guerres, que els porten a matar-se entre ells- és de les ferides de la paraula. S’ha parat mai vostè a pensar les seqüeles que unes quantes paraules, escoltades en la tendresa de la seva infantesa, han pogut deixar en la seva manera de veure el món?
L: Perdoni que l’interrompi... em dirà ara que una paraula, escoltada de ben petit, pot exercir un poder sobre algú que el condicioni per a la resta de la seva vida?
F: Sí, vull dir exactament això! I m’atreviria a dir més, que la vida de cadascú de nosaltres no és més que unes quantes paraules escoltades, mai ben compreses, i a les quals ens hem sentit preferentment adherits.
L: És una afirmació molt atrevida la que fa! Podria posar-me algun exemple?
F: Sens dubte que els millors exemples els podria aportar vostè! O és que no recorda, de entrada, les paraules que va escoltar una vegada i una altra de la seva mare per a referir-se a vostè davant els altres, o per a comparar-lo amb els seus germans, si és que en té?
L: ... sí, em deia que era curiós, un inconformista... com el teu pare...
F: Li agrada a vostè preguntar, qüestionar les coses?
L: Sí, ... però no em sembla que això demostri res! El que feia la meva mare podia ser una simple descripció...
F: Té raó, segurament no és l’exemple més clar, encara que caldria saber quin valor tenia per a vostè que la seva mare li reconegués l’inconformisme del seu pare... Les paraules que deixen empremta acostumen a ser aquelles que anomenen una part de nosaltres que ens és desconeguda. Si a la infantesa això pren la força que té és perquè aquestes paraules ens arriben com si d’un oracle es tractés.
L: No sé per què deia que jo era un inconformista com el meu pare... allò a que mai renunciava ell era a preguntar-se el perquè de les coses... em deia que l’angoixava morir-se sense saber-ho tot... Vol dir que la meva vida està condicionada per aquesta preocupació d’ell?
F: Vostè ho ha dit...
L: Podria entendre-ho si la vida no fos més complicada que tot això.
F: Per suposat! Em fa una pregunta complexa però espera una resposta simple! Em caldria més temps per a convèncer-lo del fet que quan parlem a algú -de qui sabem que no ens jutjarà pel que direm i a qui podem parlar de tot allò que aparegui en el nostre pensament, sense censurar el que no ens agrada dir- el que apareix dóna sempre voltes al mateix: a allò que desitgem sense saber-ho, a allò que de l’amor no ens funciona, i a allò que ens fa patir, perquè falta o perquè n’hi a massa, però que es repeteix a la nostra vida una vegada i una altra...
L: Els seus pacients li parlen de tot això? Es curen, doncs, només parlant-li? He llegit també que per a parlar cal que s’estirin al divan...
F: Certament, és vostè molt curiós! I no puc negar que el seu inconformisme em força a explicar les coses amb una claredat a la que, segurament, no hi estic acostumat... Amb les dues condicions que li he esmentat abans –parlar lliurement a algú que no posarà els seus prejudicis per davant de l’escolta- el que succeeix és una conversa desigual, més aviat diria un monòleg particular en què qui parla, el pacient, es veu empès a dir el que no sap...
L: Dir el que no se sap? Això no és possible!
F: Cal passar per l’experiència de parlar d’allò que ens fa patir per a verificar que quan parlem no sabem el que diem! El que apareix, llavors, és la sorpresa... la sorpresa d’escoltar-se dir allò que mai s’hagués un imaginat que diria de sí mateix.
L: Tinc la impressió que això passa en d’altres ocasions...
F: De ben segur, però no hi ha en aquestes algú que ho certifica i que situa a qui parla davant d’allò que diu.
L: Veient com ha anat la nostra conversa fins ara, imagino que és aquí on hi ha per a vostè el rovell de l’ou, m’equivoco?
F: Cada vegada dóna més proves de la seva suspicàcia! En efecte, no es continua sent el mateix després d’haver dit i d’haver-se escoltat dir certes coses que tenen a veure amb el més íntim i desconegut d’un mateix. En el millor dels casos, un se’n pot fer responsable. Això cura, és una qüestió ètica.
L: De les seves teories i el seu mètode se’n diu psicoanàlisi, no és cert?
F: Així és.
L: No li nego que m’atrauen les coses així plantejades... però li preguntaria encara per què el món és tant complicat, per què l’ésser humà està confrontat d’aquesta manera a no saber-ho tot, inclús a desconèixer expressament certes coses de sí mateix...
F: La seva curiositat en els temes que plantegen les meves teories em fa pensar que no vaig tant desencaminat, però malauradament no disposem ara de més temps, podrem continuar la conversa en una altra ocasió, si ho vol...
Iván Ruiz
Psicòleg, psicoanalista del Servei d’atenció i consulta d’APINAS
i.ruiz@apinas.org