Entendre la problemàtica de la comunicació que es dóna en nens diagnosticats d’autisme, precisa prèviament d’entendre el concepte de comunicació dins d’un marc de desenvolupament normalitzat, que s’origina en formats bàsics d’interacció social. Les mirades, el plor, el baby-talk, són alguns dels primers elements d’intercanvi comunicatiu que, en un futur, donaran lloc a estructures més complexes. Tot això, acompanyat de la intencionalitat que comporta considerar al interlocutor com un subjecte.          

La conversa entre F i J podria haver-se produït però mai va ser així…
L: Diuen a Viena que vostè cura amb la paraula…
F: No és ben bé així. Com podria creure que sóc jo qui cura! Si alguna cosa he constatat després de molts anys d’estudi és que és la paraula en sí mateixa la que cura.
L: Però, permeti’m que qüestioni el que diu... si ho faig és perquè en certa manera hi estic interessat... he llegit en algun dels seus textos publicats que és la paraula precisament la que emmalalteix als homes.
F: Ha llegit bé! Això vol dir que les meves teories l’interessen més del que diu... Si els humans han patit d’alguna cosa –a banda de les guerres, que els porten a matar-se entre ells- és de les ferides de la paraula. S’ha parat mai vostè a pensar les seqüeles que unes quantes paraules, escoltades en la tendresa de la seva infantesa, han pogut deixar en la seva manera de veure el món?

L’inici de l’escolaritat o de la llar d’infants implica una separació, per algunes criatures serà la primera vegada. És per això que cal fer-ho amb molta cura, explicant-ho bé i amb un període d’adaptació.

I tu, somnies?

La mort del meu avi Ramon va congelar els meus records en una imatge sospitosament diàfana: els seus llibres, ordenats segons el caprici de la seves inquietuds, s’arraconen a les prestatgeries o reclamen el primer lloc a l’escriptori. Fora hi ha la sala de vetlles. Quan hi entro, veig el taüt buit.