Què veiem quan ens mirem al mirall? Qui podria certificar del cert que la imatge que allí trobem és el mateix que el que creiem ser. Entre el que veiem i el que som hi ha un abisme que el mirall evidencia. És aquest abisme que fa impossible mirar-se mirar, per exemple, i és justament per això que la relació de cadascun de nosaltres amb el mirall mai ha estat fàcil. La literatura i el cinema estan farcits d’exemples: la bruixa de la Blancaneus es desmunta quan al mirall apareix la bellesa de Blancaneus, que desmenteix la seva, de bellesa, i la confronta amb el que el sentir sobre ella mateixa no està al mateix nivell del que la imatge li presenta; o el protagonista de 8 millas, el cantant de rap conegut com a Eminem, quan es mira al mirall per assegurar-se de nou la seva identitat a partir de la imatge reflectida en una tensió agressiva que l’impulsarà a sortir a escena per a la competició de raperos, tots ells, per cert, negres, amb qui li serà difícil identificar-se; o al Drácula, de Bram Stocker, on el personatge de Keanu Reeves veu al seu darrera la figura del vampir, que no es reflecteix, però, al mirall que té al davant.
L’espill inaugura la identitat de l’ésser humà des de ben aviat. La identitat d’un individu no és més que la certesa de que hi ha una forta correspondència, de que coincideix d’alguna manera el que un és amb el que creu ser. Es produeix, ho sabem, en els primers mesos de vida quan el nen travessa l’experiència de mirar-se al mirall i de ser reconegut per algú altre, adult, que identifica que allò que ell veu és aquell que diuen d’ell ser, és a dir ell mateix. Diem mirar-se, però això és ja molt dir! Per a mirar es requereix un esforç que s’impulsa sempre en una intenció, la d’anar més enllà del veure. Per a mirar cal un veure certament més actiu. Quan el nen es troba davant del mirall i pot aturar-se per a veure el que allí es reflecteix entenem que el que està succeint és que el seu desenvolupament ha arribat a la maduresa suficient com per a ordenar el seu entorn a partir d’un ordre que el permetrà moure’s i dominar-lo autònomament.
L’operació que es produirà entre el veure i el mirar-se comportarà que totes aquelles percepcions del seu cos, difícilment comprensibles si no es té la idea de tenir un cos unificat, quedaran centrades i identificades en una imatge que, per una banda és la seva, perquè hi ha algú altre que la reconeix com a tal, però que, per l’altra, no li pertany del tot perquè aquesta imatge no la pot rebre si no és des de l’exterior. El que guanyarà per un costat ho perdrà per l’altre, obtenint com a resultat la constitució de la seva subjectivitat, diguem de la seva identitat, dividida entre el que és i el que la imatge li retorna. En efecte, un període crucial i, per tant, complex de la subjectivitat humana. No és perquè sí que no trobem records en la nostra memòria d’aquest moment inaugural!
El mirall ocupa també el protagonisme de l’escena a El imaginario del Doctor Parnassus, la darrera pel.lícula de Terry Gilliam que encara es pot veure a les sales de cinema del nostre país. Parnassus, el mag ambulant que recorre amb el seu show itinerant els carrers foscos d’una gran ciutat, ofereix, per un mòdic preu, entrar a l’interior del mirall que transporta on s’hi troba tot el seu imaginari. Dones riques, nens desorientats, mafiosos venjatius i tot aquell que ho vulgui, tenen la possibilitat d’entrar en el món de fantasia de Parnassus que es troba darrera el mirall i on es troben des dels seus desigs fins als fantasmes d’una vida ja passada però que insisteixen en els seus somnis i les seves preocupacions.
L’imaginari de Parnassus podria ser una versió cinematogràfica de l’inconscient descobert per Sigmund Freud. De fet, va ser ell, el primer psicoanalista de la història, qui va considerar vital la capacitat humana d’imaginar – no només la del poeta sinó també la de qualsevol nen des del moment en que comença a parlar. Imaginar implica trobar les imatges que arrosseguen les paraules i situar-les en un espai que no és el real. A la vegada que l’imaginari dibuixa una frontera amb el que és real – la imaginació serveix des de nens per a evadir-se del pes de la realitat, es pretén com un espai de satisfacció i guarida -, el món imaginari de cadascú es configura, també, com una reserva de la seva particularitat, en cap cas idèntica a una altra.
El mirall és el primer marc d’una realitat que esdevé tot d’una virtual i que conté la primera mirada d’un mateix, la primera imatge en què algú imagina i desitja ser. Al darrera vindran altres imatges, objectes, altres desigs, fantasmes, ...

Iván Ruiz
Psicòleg i psicoanalista al Servei d’atenció i consulta d’APINAS
i.ruiz@apinas.org