Quan naixem hi ha algú que ens espera, que té unes expectatives, uns ideals del que serem, del que ens agradarà, del que no, del nostre aspecte,… Sense aquest Altre tant important que es manté atent a la nostra vinguda al món i que ens construeix aquest llit teixit d’amor i paraules, la nostra arribada quedaria un tant a la deriva, i sense les paraules que els altres ens atorguen quedaríem sospesos en un mar d’incertesa. Aquestes paraules ens ajuden a construir-nos i a desenvolupar-nos com a persones que som.
Els autors/creadors de significants per la criatura que arriba es converteixen sovint en el seu mirall. Un mirall en què el nen es veurà reflectit i mitjançant el qual podrà anar decidint, sempre de forma inconscient, en quins punts es queda més lligat i quins són els punts més traumàtics (petites ferides) que li caldrà tota una vida per anar elaborant. La màgia d’aquest procés recau en la seva exclusivitat. Cada moment, cada vivència, són irrepetibles. Així doncs, formem part d’un procés en que cadascú de nosaltres és únic. Les paraules que ens han dipositat al néixer, les pròpies vivències, els encontres amb els altres,…ens fan éssers diferents. En aquesta diferència recau la nostra riquesa. I poder parlar de riquesa en temps de crisi, és molt!
La diferència és, doncs, allò que ens acaba definint com a éssers únics i irrepetibles, amb els nostres malestars, les nostres idees, les nostres creences, i amb els nostres símptomes. Dins d’aquesta concepció, cada malestar que patim mai serà homòleg al patiment d’un altre. No hi haurà una causa-efecte definida i caldrà, doncs, buscar en la singularitat de cada persona l’inici i la causa d’aquest malestar. Que un nen es mogui massa, que no atengui, que estigui massa inhibit o que no dormi bé, només ens dóna una idea de quina ha estat la fórmula que ha trobat el propi subjecte per tirar endavant amb el seu patiment. No voler tapar massa ràpid les ferides de cadascú, permetrà poder entendre quins han estat els mecanismes que han portat a determinades conductes i per tant ens deixarà veure qui és aquell ésser en singular, quines estratègies ha desenvolupat i quins elements li podem aportar per curar les petites ferides. Tot aquest delicat procés requereix d’un temps; un temps que en l’actualitat sembla cada dia més difícil d’aconseguir. Necessitem ser competitius, rendir, produir i, així, cada pedreta que apareix en el camí ha de ser retirada ràpidament, per no perdre temps. Poder fer una aturada per entendre la singularitat de cadascú ens permetrà fixar millors ancoratges per continuar viatjant.
Maria Molina
Psicòloga del CDIAP/SAP d’Igualada
m.molina@apinas.org