Si fem una mirada retrospectiva de la història podríem dir que cada època produeix les seves patologies. Així doncs van existir la Pesta, el Còlera, la Tuberculosi i actualment la SIDA. S`ha de tenir en compte que a l’evolució de la història li correspon una evolució social. Per exemple, la societat agrària tenia una organització política, econòmica i social molt diferent de la societat industrial.
En la societat del segle XXI, anomenada del post-modernisme, es produeix una transformació dels ideals. Un temps que empeny contínuament a l’excés, a no parar: de moure’s, de consumir, d’actuar. Tot es pot aconseguir, així doncs: Impossible is nothing.
Un exemple, en els anuncis publicitaris -sempre un bon reflex de la societat-, una marca de vehicles de motor mostrava ja fa un temps l’atractiu de conduir sense límit. Últimament, s’aprecia un cert canvi, s’invita al conductor a retrobar el plaer de conduir, però ja no en l’excés de velocitat. Seria interessant preguntar-se si, a més de les regulacions de la velocitat que posa l’administració de tràfic, hi podríem trobar aspectes estructurals.
Convé destacar que cada període històric organitza la conducta de les persones -entenent conducta com la relació de la persona amb el seu cos, les seves emocions, pensaments, i el conjunt de comportaments que configuren la personalitat. Observem com en la clínica de la infància i l’adolescència augmenten considerablement les consultes per problemes de conducta que s’expressen principalment en l’àmbit escolar i familiar. Alumnes que provoquen als professors, que passen de les normes escolars, que amenacen als companys i als mestres, que presenten impulsivitat i crisi d’agitació; fills que qüestionen contínuament l’autoritat dels pares; pares que es plantegen com posicionar-se davant la conducta desafiant dels fills.
Els trastorns de conducta impliquen la transgressió de manera reiterada d’unes normes familiars, escolars o socialment establertes, de manera tal que pertorben el llaç social. Comprendre la lògica de la conducta ens orientarà en dues direccions: en primer lloc, que el noi/a pugui fer possible una rectificació de la conducta gràcies a un canvi subjectiu, i, en segon lloc, que els agents familiars, escolars i socials puguin donar una resposta més adequada a la lògica de la problemàtica.
Per tant, es desprèn que el trastorn de conducta no és una entitat clínica definida i sí un quadre complex en què es manifesta la dificultat emocional i relacional per tal d’ajustar la conducta a les convencions escolars i socials.  
En conclusió, no són solament les exigències de la societat post-moderna les que generen els trastorn de conducta, sinó també un subjecte que expressa el seu mal-estar en el llenguatge d’una època on la incertesa, la individualitat i la soledat són valors predominants.
Ens aventurem a acompanyar-lo en aquest trajecte?

Joan Beumala Solé
Psicòleg clínic del SAIC (Servei d’atenció i consulta) d’APINAS
j.beumala@apinas.org