Aquest article va adreçat als pares d’adolescents tot i que seria interessat que els nois/es, si tenen temps i interès, també se’l poguessin llegir. Us proposo reflexionar sobre el concepte d’adolescència i analitzar com els pares viuen l’adolescència dels seus fill, que els suposa, quins interrogants se’ls planteja i quines respostes es poden donar.
Quan el nen entra a la pubertat obre la porta d’un període evolutiu que anomenem adolescència. Examinar l’etiologia i la fonètica de la paraula adolescència -que fa referència a créixer, canviar, dolor, estar mancat d’alguna cosa- ens avisa de la complexitat i la conflictivitat que estaran presents en aquest temps.
Així doncs la considerarem com una etapa de transició de la vida infantil a l’adulta. L’adolescent ja no és un nen, però tampoc és un adult; podríem dir que és un  híbrid i com a tal, de vegades, pot ser encantador, de vegades desagradable. En aquesta cruïlla de la vida haurà de respondre a qüestions determinants sobre l’existència: la sexualitat i el sentit de la vida. Com relacionar-se amb persones de l’altre sexe, quin lloc donar a l’amor i, per una altre part, quin sentit podrà tenir la vida tenint en compte que les fantasies infantils d’immortalitat deixen pas a assumir que la vida té un punt i final.
Forma part de l’estructura de l’adolescència el reconstruir la identitat, tasca gens fàcil d’aconseguir. Mes enllà de la informació genètica haurà heretat una novel•la familiar que es desenvoluparà en un entorn social determinat. Aquests seran els fragments amb els que haurà d’escriure els seu relat particular.    
Deixar enrere la infància implica uns canvis en la relació amb els altres, i sobre tot amb els pares que passen de ser els referents sòlids i confortables a ser qüestionats en el seu saber, en l’autoritat i fins i tot en la seva manera de ser. En alguns casos els pares que van ser herois pels fills es poden convertir en ogres o simplement en adults que conviuen en la mateixa casa i que paguen les seves despeses.
En l’adolescència es produeix una crisi, entesa com un canvi i un judici en l’evolució de la persona. Sovint s’ha escrit sobre la crisi dels adolescents, però voldria fer referència a la crisi que travessen els pares quan l’adolescència s’allotja temporalment a casa. Per regla general quan els pares tenen fills adolescents, es troben cronològicament en una edat entre els quaranta i cinquanta anys, un temps complicat per alguns adults. Estan en procés d’elaborar diversos dols: per un costat, els relacionats amb els fills i, per l’altre, respecte a ells mateixos. Pel que fa als fills, els pares han de fer el dol del nen o nena que van ser per a ells i, d’altre banda, ja no són tant dependents dels consells familiars. Els pares han d’acceptar la pèrdua de la seva joventut, dels somnis no complerts, dels ideals que han quedat pel camí.
En paral•lel, hauran d’assumir la vellesa dels seus propis pares, els avis que pels adolescents són els primers dels que perceben la decadència física i a vegades psíquica.
En la societat actual és més difícil establir uns límits temporals al començament i acabament d’aquesta etapa. Davant l’absència de rituals de passatge de la vida infantil a l’adulta, l’adolescent, de vegades, centra en la relació amb els pares un plus de conflicte que en generacions anteriors estava regulat per l’àmbit social.
L’adolescència és un trajecte difícil i apassionant pels adolescents. és un repte per les mares i pares que, tenint en compte que no hi ha manual en l’ofici de fer de pares, han de poder deixar que els canals de comunicació amb els fills estiguin oberts per estar atents a les posicions subjectives que cada adolescent escollirà per transitar i sortir d’aquesta etapa de crisi.
Joan Beumala Solé
Psicòleg clínic del Servei d’atenció i consulta d’APINAS
j.beumala@apinas.org