Frato (Francesco Tonucci) va dibuixar l’any 1974 una vinyeta que va titular: L’avaluació. El dibuix mostra, en una quadrícula de 3x3, vuit nens i un adult. A sota de cada imatge hi ha escrita una frase, una valoració: En Lluís és massa mogut; l’Anna és desordenada; en Pere és abúlic, mandrós; en Josep és un hipodotat; en Carles és caracterial; la Llussa, massa tímida; la Mercè una mal educada,... L'últim és en Joan. En Joan té un rostre quasi bé idèntic al de la seva mestra i ella escriu: Només en Joan és normal. Fins aquí la vinyeta.

Una mestra, un psicòleg, el pedagog o el metge... tan se val! L’univers de la infància fa temps que ha esdevingut una terra llaminera on tothom hi té coses a fer: Programes, protocols, programacions, plans de treball,... Mentre tant, l’infant, objecte de tanta activitat desenfrenada, suporta com pot el pes acaparador d’un Altre que esdevé massa sovint omnipresent, compacte com el granit.

Es mou massa!, No es comunica!, No calla!, No aprèn!, No, no, no,... L’angoixa i la impotència amenacen per clavar-se a la nostra gola, a l’estómac; i urgeix aturar-les. Què cal fer? Una veu imperiosa respon i mana a la vegada: Cal fer!

Dòcilment, com tan bé ens han ensenyat, ens posem a ordenar, classificar, encaixar, etiquetar, localitzar, aïllar i anular tot allò que ens fa obstacle; seguint la melodia compassada de les modes i els ideals que cada  època estableix per a cada pràctica.

I els infants... alguns amb una rapidesa sorprenent, d’altres posant extrema resistència, van encaixant en les quadrícules que, amb mà destre, han configurat les nostres creences ideològiques, científiques, subjectives, fins a desaparèixer als nostres ulls. Frato té una imatge impactant per mostrar com d’invisible esdevé, massa sovint, un infant als ulls dels grans. Va dibuixar una gran sabata que aixafa, com si d’un cuc es tractés, un infant: “L’infant invisible (1989)”.

La crítica implacable dels dibuixos de Frato no ve però sense propostes. Una d’elles la pren del seu amic Gianni Rodari, i ens l’ofereix a través d’un poema seu: “Un senyor ja madur amb una orella verda”. Comença així: Un dia dalt del tren que puja a Vall d’Userda/vaig veure pujar un home amb una orella verda. Quan l’home és preguntat per aquest fet, respon: Es una orella nena, la tinc per´xi gaudir/de veus que la gent gran no es vol parar a sentir./ Escolto bé el que diuen ocells, arbres i vents,/els núvols que es desplacen, les pedres i els torrents./ Els nens també els entenc, quan diuen certes coses que per a la gent madura no són altre que noses./...

Què ens diuen Frato i Rodari? Ens parlen d’una orella que escolta, verda d’esperança, capaç de donar lloc a tot el que fa nosa, que fa obrir els ulls a les coses que els passen als infants i també a les que ens passen a nosaltres quan estem amb ells, una orella que reconeix allò que es seu, particular i únic, i ens convida a obrir una nova via per acompanyar els infants durant un tram de la seva vida.

Referència citada: Amb ulls de nen, Francesco Tonucci. Ed. Barcanova  

Anna Tarrida
a.tarrida@apinas.org
Psicologa
Servei d’Atenció i Consulta d’APINAS