I tu, somnies?

La mort del meu avi Ramon va congelar els meus records en una imatge sospitosament diàfana: els seus llibres, ordenats segons el caprici de la seves inquietuds, s’arraconen a les prestatgeries o reclamen el primer lloc a l’escriptori. Fora hi ha la sala de vetlles. Quan hi entro, veig el taüt buit. Només si troben alguns full plens de lletres que no sé llegir. En aquest moment penso que alguna cosa he d’escriure.
Res no feia pensar que podia tractar-se d’un somni si no fos perquè mai se’m va permetre entrar al seu despatx ni veure la seva extensa llibreria. Tampoc vaig poder ser al seu funeral, doncs em trobava lluny de la seva França natal. Ho havia somniat, doncs.
Sí recordava, però, el seu to cerimoniós quan se m’apropava durant el dinar de diumenge i em deia: Què, noi, has somniat aquesta nit? No recordo d’on sorgien tants de somnis ni com feia per a recordar-los; però sé del cert que molts dels que somniava anaven dirigits a ell. Em plaïa explicar-los-li. Hi havia de senzills, dels que expressen amb claredat un desig ple de consciència; també de complexos, on el desig s’hi trobava però no era prou noble com per a reconèixer-lo d’entrada; i d’altres, més inquietants, que permetien identificar restes de vida del dia anterior però que es perdien en una desfiguració enigmàtica dels meus referents més habituals, cada vegada més elaborada. Un cop el relat del somni arribava al seu final, qualsevol desconcert pel seu sentit el resolia el meu avi: cada element tenia un significat, m’insistia, i el somni, dins la seva totalitat, amagava un desig inconscient. No hi havia res més a dir.
Anys més tard, el més a dir va convertir-se en l’impuls de les converses amb ell. Seriós però afable, d’una edat força treballada ja, l’home que m’escoltava mentre explicava els meus somnis estirat al divan em demanava que li digués més del que havia somniat: I vostè, aquest somni, amb què el relaciona?, em preguntava.
No podria dir que fou curt i planer, però el trajecte amb ell, que em va portar on sóc ara, quan t’escric aquestes línies, va començar i acabar amb el mateix somni. El taüt buit m’empenyia a l’inici a trobar un lloc a la figura del meu avi pel que havia estat, però també a llegir, i a entendre, cadascuna de les lletres que el somni convertia en enigmes. Les lletres... eren totes aquelles que havien esdevingut paraules i que determinaven obstinadament la meva història. Al final, un cop feta la narració de la meva vida quedava el que hi havia a l’inici, en el somni: en Ramon, el Roman, la paraula francesa per a dir narració. És el meu ofici ara, escric novel.les com si de somnis es tractessin. I tu, somnies?  

Iván Ruiz
i.ruiz@apinas.org
Psicòleg – Psicoanalista
Servei d’Atenció i Consulta d’APINAS