Començo a escriure fent un sospir. Sospirar, una resposta del cos davant una situació que ens satura, ens supera, o ens posa en tensió. I per alliberar-nos-en, omplim profundament  d´aire els pulmons, inspirem, i després espirem, deixem que l´aire surti, com si amb l´aire s´escapés també aquella inquietud…

En els primers anys de vida l´infant (etimologia “que no parla”) és parlat pels altres. Neix immadur, en procés de construcció i li és indispensable un Altre que se´n faci càrrec d´acompanyar-lo satisfent les seves necessitats vitals –físiques i mentals-.

Sempre he cregut que els contes tenen una funció educativa i, a més, poden tenir una funció més terapèutica. El conte com a eina  terapèutica pot contribuir a respondre preguntes i a trobar respostes; a apaivagar neguits, dubtes i malestars; a superar situacions de dolor, de desànim, tristesa i també poden a contribuir a  reflexionar d’una manera única sobre aspectes de nosaltres mateixos.

“No vull, no puc, això no, tu no, no en vull més, no, no i no...” Aquest i molts altres són els “nos” amb els que freqüentment ens responen els nens davant les demandes dels adults. Sovint són produïts amb insistència i, fins i tot, acompanyats de rebequeries, plors i crits que incomoden als pares i d’altres adults.

S’obre el teló: un dia qualsevol, hora d’entrada a l’escola. És habitual trobar cotxes en doble fila, cotxes sobre pas de vianants i fins i tot algun pare en moto que passa per sobre la vorera per deixar el fill just a l’entrada de l’escola o alguna mare que increpa a un policia local perquè intenta posar-li una multa. Es tanca el teló.